Monday, March 10, 2014

L'alta edat mitjana al comtat de Besalú


L’any 2008 vaig publicar “L'Alta Edat Mitjana. Descobrir un país que té molts anys“, dins el volum Història de la Garrotxa, editat per la Diputació de Girona (ps. 189-237). No s’hi van publicar uns mapes que adjunto en aquest bloc. Potser actualment ja no cal defensar la importància de la cartografia històrica com a eina que ens pot permetre d’entendre més bé el passat, de la mateixa manera que ho fèiem fa uns vint-i-cinc anys, quan jo vaig acabar els estudis universitaris. Actualment ja hi ha nombrosos atles històrics i en molts treballs trobem algun mapa que acompanya l’estudi i l’il·lustra. Fins i tot, i això crec que encara és més important, es comença a veure que els mapes poden ésser un mitjà per a conèixer i estudiar el nostre passat. Fer mapes ens permet de relacionar diverses realitats, per exemple de tipus documental o de tipus arqueològic amb la topografia d’un territori. Aquesta possibilitat de relacionar coses diverses fa que sigui possible anar sovint molt més enllà en la comprensió de la història. D’una manera especial, a l’hora d’estudiar la història (o arqueologia) del paisatge, hom s’ha adonat de la importància fonamental de l’ús de la cartografia. Referència bibliogràfica: J. BOLÒS, “Paisatge, organització del territori i població de la Garrotxa a l’edat mitjana”, VI Assemblea d’estudis del comtat de Besalú, Olot, 1988, pàgs. 195-204, mapa de la pàg. 202; J. BOLÒS, “Hàbitat i societat a la parròquia de Sant Esteve d’en Bas a l’edat mitjana. Representació cartogràfica”, VII Assemblea d’estudis del comtat de Besalú, vol. II, 1991, pàgs. 65-80; J. BOLÒS, Cartografia i història medieval, Institut d'Estudis Ilerdencs, Lleida, 2001; J. BOLÒS, “Fer mapes per conèixer la història: aportacions de la cartografia a l’estudi de l’alta edat mitjana”, Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia, 26, 2005, pàgs. 27-51. 1. El comtat de Besalú. Possibles demarcacions. Coneixem bé els límits del comtat de Besalú, que tenia, a l’est, els comtats d’Empúries i Peralada, al sud, el de Girona, a l’oest, el d’Osona i el de Cerdanya i, al nord, els de Conflent i Vallespir. En canvi, coneixem d’una manera molt menys segura els límits de les demarcacions, que podem anomenar “vegueries” comtals, que en època carolíngia hi havia a l’interior d’aquest comtat. Per entendre l’organització interna del comtat també és important conèixer el recorregut de les vies principals, la ubicació dels monestirs i dels castells o el lloc on eren situats els ‘palaus’ o ‘palols’ de tradició precarolíngia, segurament creats a la fi del món romà o en època visigòtica i que generalment es poden relacionar amb llocs de pas (on potser es cobraven impostos). Algunes d’aquestes demarcacions, les que són més evidents i ben documentades, es poden relacionar amb “valls”, que potser corresponen a comunitats que ja existien en una època antiga, com les de Bas, Bianya, Mieres, Santa Pau, Aguja, etc. En d’altres zones, sobretot a les terres de l’Empordà, és molt difícil d’establir amb seguretat els límits d’aquestes demarcacions. Dins d’aquests espais, potser governats per un veguer representant del comte, al llarg de la mateixa època carolíngia, es crearen o consolidaren demarcacions eclesiàstiques (les parròquies), demarcacions fiscals (possiblement les vil·les), demarcacions pobletanes (amb relació a les vil•les o els vilars) i demarcacions senyorials (laiques o eclesiàstiques, per exemple amb relació als fidels reials o als monestirs i canòniques). Mapa: Jordi Bolòs. Referència bibliogràfica: J. BOLÒS – V. HURTADO, Atles del comtat de Besalú (785-988), Rafael Dalmau editor, Barcelona, 1998, pàg. 63. 2. Besalú, capital d’un comtat. La documentació escrita i les restes del parcel·lari actual permeten conèixer com es va produir el creixement de les poblacions. En aquesta ciutat medieval de Besalú, veiem que tingueren un pes notable, com a elements generadors de l’espai urbà, el castell o oppidum (on s’edificà la col·legiata de Santa Maria), la Força, l’església de Sant Vicenç i potser també l’indret on se celebrava el mercat. En un segon moment, quan se superà el límit marcat pel torrent de Ganganell, la població s’establí també al voltant de monestir de Sant Pere. Plànol: Jordi Bolòs. Referència bibliogràfica: J. BOLÒS – V. HURTADO, Atles del comtat de Besalú (785-988), Rafael Dalmau editor, Barcelona, 1998, pàg. 50; N. GALLEGO AGUILERA, Santa Maria de Besalú. Arquitectura, poder i reforma (segles X-XII), Amics de Besalú i el seu comtat, Girona, 2007. 3. El naixement dels pobles (després de l’any 1000). La majoria dels pobles de la Garrotxa va néixer al voltant d’una església (pobles de sagrera o eclesials). És així, per exemple, a Montagut, Tortellà, les Preses o Sant Esteve d’en Bas. En aquesta comarca, tanmateix, a causa de la importància del poblament dispers (masos), en molts casos, dins l’espai de la sagrera de trenta passes, no es desenvolupà cap nucli de població apinyada (Sacot, Joanetes, Sant Salvador de Bianya, Toralles, els Arcs, Sadernes, etc.). Cal assenyalar també que alguns pobles nasqueren en relació amb un castell (pobles castrals), com Castellfollit de la Roca, el Mallol o Llers, ja a l’Empordà. Alhora, cal recordar que la majoria dels castells de la Garrotxa no generaren cap poble, d’una manera especial moltes de les fortificacions encimbellades documentades a l’alta edat mitjana, com els de Finestres, Gurn o Toralles. Amb relació al comtat de Besalú, també podem fer esment d’algunes vilanoves, creades ja després de l’any 1000, com, per exemple, la Ral, Santa Pau o bé Olot (població planificada ja al segle XV, després de la destrucció provocada pels terratrèmols). Hem d’assenyalar també l’existència d’algunes poblacions nascudes o desenvolupades en relació amb un indret monàstic (com Ridaura, Camprodon o Banyoles) o amb un lloc on se celebrava el mercat. I, en darrer lloc, amb relació al comtat de Besalú, cal esmentar l’existència de pobles oberts, que sobretot trobem a les terres de muntanya (a l’actual comarca del Ripollès), que no es crearen ni al costat d’un castell, ni al costat d’una església (la qual generalment hi té una situació marginal) i que podem considerar que tenen l’origen a l’alta edat mitjana. Mapa: Jordi Bolòs. Referència bibliogràfica: J. BOLÒS, Els orígens medievals del paisatge català, Institut d'Estudis Catalans - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004; J. BOLÒS, “Landscape and society in the county of Besalú (Catalonia) in the Middle Ages”, Landscape History, 21, 1999, pàgs. 19-30, mapa de la pàg. 25; J. BOLÒS, “Le rôle du château et de l’église dans la structuration de l’habitat dans les Pyrénées catalanes. Les exemples du Pallars Sobirà et de la Garrotxa”, Villages pyrénéens. Morphogenèse d’un habitat de montagne, CNRS – Université de Toulouse-Le Mirail, Tolosa, 2001, pàgs. 89-108. 4. El poblament a la parròquia del Sallent. En època carolíngia, a la parròquia de Sant Vicenç del Sallent hi havia una església i diversos vilars, nuclis de població semidispersa. Al llarg dels segles següents, entre el segle XI i la crisi del 1348, es crearen nombrosos masos, bordes i masoveries. Els masos eren unes explotacions unifamiliars (de vegades creats amb una finalitat fiscal o administrativa), molts cops resultat del desdoblament o fragmentació de les antigues poblacions altmedievals. Un antic vilar de Corbs es va fragmentar en el mas Corbs d’Amunt, el mas Corbs d’Avall, i encara se’n segregà la masoveria de Mainau. Altres masos desdoblats (Cases, Torroella, Sant Miquel, Casa) segurament tenien un origen semblant. Aquest procés de desdoblament fou molt usual a tota la Catalunya Vella (i fins i tot en altres països europeus). Les bordes eren explotacions creades pels senyors en terres marginals (fins al punt que de vegades la borda era considerada com a mig mas). Les masoveries eren explotacions creades pels mateixos pagesos (amb el vist-i-plau del senyor), a base de segregar una part de les terres dels seus propis masos (evidentment, el masover havia de pagar una renda al possessor del mas i també una renda al senyor dominical i/o jurisdiccional del lloc). Al final de l’edat mitjana, molts dels masos que s’havien creat poc abans i quasi totes les bordes i masoveries esdevingueren edificis rònecs i passaren a dependre d’una minoria de cases de pagès que continuaven afocades, habitades. En molts casos, les terres que depenien d’aquests masos més importants coincidien amb les que depenien dels antics vilars de l’alta edat mitjana. Mapa: Jordi Bolòs. Referència bibliogràfica: J. BOLÒS, El mas, el pagès i el senyor. Paisatge i societat en una parròquia de la Garrotxa a l’edat mitjana, Curial, Barcelona, 1995. 5. La formació de la xarxa d’esglésies i de parròquies. Intent de reconstruir el procés de formació de la xarxa de parròquies de la Garrotxa. Cal tenir present d’una banda un origen remot divers de les esglésies que pogueren esdevenir temples parroquials, creades originàriament amb relació a nuclis habitats notables (vics o poblets), amb dominis senyorials laics, amb dominis senyorials eclesiàstics, amb castells, etc. Cal també tenir present el fet que les esglésies parroquials en principi eren esglésies que depenien del bisbe. Sigui com sigui, d’acord amb els darrers estudis, podem pensar que la xarxa d’esglésies que hi havia en època carolíngia a la Catalunya Vella era molt densa i que, molt possiblement, un percentatge important d’aquests temples ja existia en època visigòtica. Alhora, en estudiar el procés de formació de la xarxa de parròquies, també cal adonar-se de la importància que tingueren algunes esglésies amb relació a algunes valls. Sovint és fàcil d’endevinar l’existència d’una església que té un lloc força cèntric dins la demarcació (així a Olot, Besalú, les valls de Bas, Santa Pau, Mieres, etc.). A unes esglésies “mare” (ecclesia matrix), amb els segles, s’afegiren altres esglésies més marginals. Per entendre aquesta evolució cal subratllar l’interès que té el coneixement de les advocacions i saber veure si corresponen a sants del món romà (Santa Maria, Sant Pere o Sant Esteve, per exemple), de l’època visigòtica o de tradició gàl·lica (com Sant Martí, Sant Aniol o Sant Privat). La relació de totes aquestes realitats ens permet de comprendre les transformacions esdevingudes en la xarxa d’esglésies al llarg dels segles i també ens permet d’entendre més bé l’evolució de l’organització del territori, fins i tot al llarg dels segles més ‘foscos’ altmedievals. Mapa: Jordi Bolòs. Referència bibliogràfica: J. BOLÒS, Els orígens medievals del paisatge català, Institut d'Estudis Catalans - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004, pàg. 123; M. AUBRUN, L’ancien diocèse de Limoges des origines au milieu du XIe siècle, Clarmont Ferrand, 1981; CH. DELAPLACE (ed.), Aux origines de la paroisse rurale en Gaule méridionale (IVe-IXe siècles), Editions Errance, París, 2005.

Friday, February 21, 2014

La implantació del Cister al territori: la formació del patrimoni i la transformació del paisatge


L'any 2006 (amb data a la coberta de 2005) apareixia publicat el volum Actes del primer curs-simposi sobre el monaquisme cistercenc. El Cister: poder i espiritualitat (1150-1250), editat per l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, a Santes Creus. En aquest volum, que incloïa les ponències presentades en el simposi celebrat el juliol del 2005 a l'abadia de Santes Creus, vaig editar un treball sobre "La implantació del Cister al territori: la formació del patrimoni i la transformació del paisatge", ps. 35-68. Per un problema tècnic, cinc dels sis mapes que acompanyaven el text foren publicats d'una manera molt deficient. Per aquest motiu, crec que val la pena de "publicar-los" ara tal i com havien d'ésser. Els mapes són: 2. El domini original del monestir de Poblet. 3. El domini original de l'abadia de Santes Creus. 4. Abadies i granges cistercenques a Catalunya. 6. Aproximació a les vies de transhumància d'alguns monestirs cistercencs de Catalunya, Occitània i el nord-est d'Itàlia (segons Williams). 7. Cases urbanes de les abadies de Santes Creus i de Poblet. 8. Elements de l'economia dels monestirs de Santes Creus i de Poblet al segle XII. 1. Els monestirs cistercencs a Europa (segons Donkin). 5. La granja cistercenca anglesa de Roystone (segons R. Hodges).

Thursday, July 11, 2013

Un paisatge agrari molt "vell" a l'Alta Cerdanya


Er (a l'Alta Cerdanya) és un poble que té (com la majoria dels pobles cerdans) un nom preromà, que Joan Coromines interpretà com *ece-erri, ‘el poble assolellat’ (Onomasticon Cataloniae 4, p. 75). Er, amb una església dedicada a la Mare de Déu i una altra a Sant Genís, és un indret que podem suposar que fou habitat des de la més remota edat mitjana. La vall d’Er neix als peus del Puigmal. La zona conreada del terme d’aquesta població s’estenia, sobretot, a l’oest i al nord del nucli habitat, a les dues ribes de la ribera d’Er i al vessant de ponent de la serra de Sant Joan. Mentre al llarg de la ribera d’Er predomina la centuriació que hem batejat com a "A2", al vessant de la suau serra de Sant Joan, trobem les interessants restes d’uns camps que s’organitzaren bàsicament segons la centuriació "C". Trobem aquesta centuriació C sobretot a la contrada de Talló, però també la descobrim en molts indrets d’aquest sector més oriental de la comarca cerdana. Aquests camps abandonats (que representem amb un color verd), els marges dels quals han restat fossilitzats en el terreny, s’orienten segons "C" i, en part, també segons "B". L’orientació de la centuriació "B" és precisament la que trobem en el límit que fa de partió entre el terme d’Er i el terme de Vedrinyans. Creiem que és interessant aquest exemple precisament perquè aquest espai “fossilitzat” de trossos de terra, situat a la serra de Sant Joan, al terme d’Er i a tocar del terme de Vedrinyans, ha perdurat amb pocs canvis al llarg de més de quinze segles. Per aquest motiu el podem considerar com a una “relíquia” molt notable del paisatge històric. Fragment de: J. Bolòs, "Paisatge històric, cartografia i societat a l’alta edat mitjana: l’exemple de la Cerdanya", a Poblament i societat als Pirineus els darrers dos mil any, Territori i Societat: el paisatge històric, vol. VI, Universitat de Lleida, Lleida, 2013 (en curs de publicació).

Tuesday, July 09, 2013

Un atles molt detallat de com era una contrada anglesa els anys 1300 i 1770


Tracey PARTIDA – David HALL Glenn FOARD, An Atlas of Northamptonshire. The Medieval and Early-Modern Landscape, Oxbow Books, Oxford, 2013, 150 pàgs i 172 mapes. Aquest magnífic atles de gran part del Northamptonshire és el resultat d’un treball de camp i d’una recerca feta, a partir dels documents, des dels anys seixanta del segle passat. És el primer estudi del paisatge històric d’una contrada anglesa presentat com a un conjunt de mapes fets a tot color i amb un gran detall. Els 172 mapes han estat dibuixats a partir del coneixement de les dades arqueològiques i a partir de les fotografies aèries i de la consulta dels mapes històrics. En aquests mapes de l’atles es representa el paisatge medieval: es mostren els camps oberts amb llurs solcs (open field furlongs), els boscos, les pastures i els prats. També s’hi representa el paisatge de closes anterior a l’anomenada parliamentary enclosure. També inclou una cartografia molt precisa de cada nucli de població, en que se’ns mostra cada casa i cada camí. Les dades foren integrades i analitzades fent ús d’un SIG o GIS. Al llarg dels cinc capítols inicials, els autors exposen aspectes d’aquest paisatge representat als mapes, amb la intenció de definir el caràcter i l’evolució dels camps oberts, del bosc, de les closes i del poblament. Índex: 1. Introducció. 2. Forests i boscos. 3. Camps oberts. 4. Closes. 5. Poblament rural. A partir de la pàgina 151 comencen els 86 mapes de l’època medieval (c. 1300) i els 86 mapes de l’edat moderna (c. 1770). Els mapes són representats a escala 1:25.000. Alguns dels símbols de l’atles medieval són: jaciment saxó, necròpolis saxona, establiment humà indeterminat, església, capella, camp obert, pastura, prat, aiguamoll, matollar, bosc, àrea habitada, límit de poble i terra sense dades.

Tuesday, May 18, 2010

L'ús del SIG en la cartografia històrica


Anne K. KNOWLES (ed.), Past Time, Past Place. GIS for History, ESRI Press, Redlands, 2002, 202 pàgs.
Aquest llibre, fet a Estat Units, mostra com els historiadors poden fer ús del SIG (o GIS) per tal de donar una visió diferent del passat. Els temes que hi són tractats, molt diversos i d'èpoques molt variades, ens mostren algunes de les aplicacions del SIG als estudis històrics. Comença amb una introducció de A. K. Knowles sobre Historical GIS. A continuació hi ha dotze estudis monogràfics que serveixen per a mostrar realitats molt diverses: 1. Els mapes històrics en SIG, de D. Rumsey i M. Williams. 2. Els judicis de les bruixes de Salem, de B. C. Ray. 3. Semblances i diferències en l'avantguerra entre el Nord i el Sud dels EUA, amb relació a la Guerra de Secessió americana, de A. C. Sheeban-Dean. 4. Els camps de batalla de la Guerra Civil americana amb SIG, de D. W. Lowe. 5. Immigració, etnicitat i raça a l'àrea metropolitana de Nova York entre l'any 1900 i el 2000, per A. A. Beveridge. 6. Marcar els límits a Filadèlfia, per A. Hillier. 7. Causes del Dust Bowl (amb relació als tornados) de G. Cunfer. 8. Història de l'agricultura amb SIG, per A. W. Pearson i P. Collier. 9. Cartografiar la història de la població britànica, per I. N. Gregory i H. R. Southall. 10. El SIG en arqueologia, per T. M. Harris. 11. Cartografiar el Món Antic, per T. Elliott i R. Talbert. 12. La iniciativa d'un atles cultural electrònic i l'atles de les religions a Nordamèrica.
Aquests treballs ens mostren l'interès d'usar el SIG en les recerques històriques, a l'hora de guardar la informació georeferenciada, a l'hora de modificar-la i a l'hora de fer-la conèixer a tots aquells que estiguin interessats pel nostre passat.

Monday, November 02, 2009

Canvis i continuïtats al llarg de l'alta edad mitjana a ambdós costats de la marca


Durant els dies 27-29 d'octubre s'ha celebrat a Saragossa el col·loqui internacional Villa3, dedicat a Historia y Arqueología de las sociedades del valle del Ebro (ss. VII-XI), coordinat per Philippe Sénac, de la Universitat de Tolosa 2. En aquest col·loqui s'ha parlat dels canvis esdevinguts a l'inici de l'edat mitjana, arran de l'arribada dels àrabs i berbers a la península Ibèrica, de la fitna de cap a l'any 900 i dels canvis de l'any 1000. També s'ha aprofundit en el coneixement de les continuïtats en l'ús de les vies, dels llocs de poblament, de les monedes (per exemple durant els primers anys de domini islàmic) o de la ceràmica. Al llarg dels tres dies, han parlat J. Justes i J.I. Royo (sobre Jaca), M. Sancho (el jaciment dels Altimiris), J. Bolòs (canvis i continuïtats en l'hàbitat als Pirineus catalans), R. Martí, J. Gibert i C. Folch (excavacions a l'alta edat mitjana, a Catalunya), C. Laliena i J. Ortega (husun a la vall de l'Ebre mitjà), J.A. Gutiérrez (poders locals a Astúries als primers segles medievals), J. Lorenzo (els Banu Qasi), P. Guichard (els canvis entre els segles VIII i IX), A. Canto (història de les monedes a la Marca Superior), C. Domènech (les monedes a Sharq al-Andalus), C. Alòs i R. Solé (Balaguer), M.-B. Mounier (la Rioja), J. Brufal (la taifa de Lleida al segle XI), Y. de Jugnat (viatges a Orient i el Magreb dels lletrats de la Marca Superior al segle XI) i B. Sarr (Granada).

Wednesday, September 02, 2009

Reconstruir un sector de la ciutat de Lleida als segles XIV i XV


L'any 2008, va sortir publicat el llibre Dins les muralles de la ciutat. Carrers i oficis a la Lleida dels segles XIV i XV, editat per Pagès editors i l'Ajuntament de Lleida. Amb aquest llibre s'intentava reconstruir un espai urbà i veure qui hi vivia i quins oficis feia la gent que hi tenia la llar. Per aconseguir aquesta finalitat fou molt important la cartografia que havia de permetre, a partir d'allò que ha arribat fins a nosaltres, reconstruir el que hi havia en època medieval. Amb relació a cadascun dels sectors en què fou dividida la ciutat de Lleida que, als darrers segles medievals, restava closa rere les muralles, es va fer un mapa com el que podeu observar en aquest bloc. En aquest plànol s'hi assenyalava la toponímia més important (d'acord amb els documents dels segles estudiats) i també els principals oficis que hi hauríem trobat (cavallers, metges o notaris, mercaders, sabaters i treballadors del cuir, oficis relacionats amb l'alimentació [flequers, hostalers], treballadors dels metalls, eclesiàstics, treballadors del tèxtil, etc.).