Representar la conquesta de la plana de Lleida (1149)

Quan fem un mapa històric, hem de preocupar-nos que les persones que l'observen vegin allò que és més important. Per això, crec que, moltes vegades, les corbes de nivell no són indispensables i que, fins i tot, poden ésser un destorb amb vista a la comprensió d'altres realitats més importants. En aquest cas, en fer aquest mapa que il·lustra la conquesta de la plana de Lleida, l'any 1149, vaig preferir cridar l'atenció, en primer lloc, en el procés d'ocupació del territori (de més fosc a més clar). Les diferents etapes resten reflectides com si fossin corbes de nivell. D'altra banda, les sagetes ens mostren el recorregut dels diversos exèrcits conqueridors. Finalment, els punts de diversos colors ens situen la ublicació dels castells islàmics (en verd) o comtals (en vermell).

El terme de Torrefarrera (Segrià) en una perspectiva de llarga durada

Durant els dies 13-15 de març s'ha celebrat a Còrdova el XII Congreso de Historia Agraria. A la primera sessió, es va presentar la comunicació: Jordi BOLÒS - Enric VICEDO, Las etapas de la construcción del territorio en Cataluña. Torrefarrera y la Cataluña occidental, siglos VII a XX. Amb relació a l'època medieval o amb l'arqueologia del paisatge, podem assenyalar les comunicacions de Paula Ballesteros, Pere Benito, Lídia Donat, Adam Franklin-Lyons, Rosa Lluch, etc. Podem destacar també el taller: Turismo, paisaje y patrimonio histórico rural, coordinat per Rafael Mata.

Els camins actuals i els camins vells. El Camí de Sant Jaume

S'han publicat les actes del congrés celebrat l'any 2003 i dedicat al camí de Sant Jaume a Catalunya. Hi he publicat l'estudi: J. Bolòs, "Nous mètodes per a conèixer els camins medeievals: la xarxa de vies a la Catalunya central", El camí de Sant Jaume i Catalunya. Actes del Congrés Internacional celebrat a Barcelona, Cervera i Lleida, els dies 16, 17 i 18 d'octubre de 2003, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2007, pàgs. 49-60. També inclou altres treballs de S. Claramunt, G. Cherubini, K. Herbers, P. Bertran, M. T. Ferrer, J. Hernando, N. Jaspert, J. Massip, P. Benito, S. Fossati, A. Monlleó, J. Mutgé, F. X. Rivera, R. Salicrú, P. Verdés, etc.

Santa Llocaia de Cornellana (Alt Urgell): un indret amb molta història

Al territori de l'actic comtat d'Urgell, hi ha diversos indrets que reben el nom Cornellana. Anem-nos-en a Bellestar, a ponent de la Seu d’Urgell. A l’est de Ballestar i a tocar d’aquest poble, hi ha un indret que, segons el mapa actual de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, fet a escala 1:5.000, rep el nom de Camps de Cordellana (sic); a l’oest i també a tocar, hi ha un altre zona conreada que rep el nom de Camps de Cal Llocaia. L’origen d’aquests noms s’entenen més bé si sabem que, segons un document del 862, hi hagué una església de Santa Llocaia de Cornellana, la qual aquests dos topònims ens permeten de situar-la amb força precisió. Un altre element que ens assenyala l’antiguitat d’aquest indret és que el camí que hi duu coincideixi amb l’orientació de la centuriació que existí en aquesta zona de l’Urgellet. Aquesta realitat ens porta a pensar en una villa que encara existia a la baixa romanitat i que es va cristianitzar (s’hi edificà una església dedicada a Santa Llocaia); potser és un cas semblant al que trobem a la Vil•la Fortunatus (Baix Cinca) i en d’altres llocs. En aquest indret, o molt a prop, es degué edificar a l'alta edat mitjana un nucli de població, potser a Bellestar mateix o, més aviat, a les seves rodalies immediates. Tal com demostra la pervivència de la via d’època romana, degué ésser un lloc habitat d’una manera permanent al llarg de tota l’alta edat mitjana. Els mapes, els documents escrits i els estudis del paisatge ens permeten d'entendre la història de moltes contrades del nostre país.

Mapes, pantalles interactives i el nou Museu de Lleida

El dia 30 de novembre de 2007 s'ha inaugurat el Museu de Lleida. L'exposició permanent d'aquest museu mostra un miler d'objectes i com diu el plànol guia del museu "convida el visitant a un viatge per la història i el patrimoni d'un ampli territori que té en la ciutat de Lleida la seva capital natural." També diu aquest text "el Museu esdevé un espai participatiu i de diàleg que, mitjançant una museografia interactiva i didàctica permet reviure el passat, gaudir del present i projectar-se cap al futur." En aquest sentit, cridem d'una manera especial l'atenció sobre diverses pantalles interactives que, mitjançant textos, mapes, plànols i fotografies, ens endinsen, per exemple, en el procés de conquesta i repoblació de les terres de Lleida al segle XII, al bisbat de Lleida a la baixa edat mitjana, als oficis i als carrers de la ciutat de Lleida a la fi dels segles medievals, a la Seu Vella en època romànica i gòtica, a la Lleida del Renaixement, etc. Al costat de l'excel·lència de l'edifici i de la bellesa dels objectes exposats, aquests interactius ens fan notar que el Museu de Lleida és un museu del segle XXI.
El mapa annex representa el bisbat de Lleida a la fi de l'edat mitjana (segles XII-XV).

Els monestirs benedictins i el paisatge a l'edat mitjana

B. K. Roberts va publicar, l’any 1987, un esquema on plantejava les qualitats intrínseques i extrínseques d’un poble. Amb poques variacions, podríem aplicar aquest model a un monestir o a una col•legiata. Entre les qualitats intrínseques hi ha disposar d’aigua, ésser edificat en un lloc mínimament pla, assolellat i no gaire humit o fred, ésser accessible i defensable (cosa de vegades contradictòria), tenir a prop un indret on es fessin activitats industrials o d’extracció i, finalment, posseir unes qualitats culturals. Entre aquestes qualitats culturals podem esmentar un lligam amb el passat, fet, que com hem vist més amunt, existia amb relació a molts monestirs. Potser, però, ens interessen més les qualitats extrínseques. Un primer punt és tenir unes terres de conreu. En principi, el primer desig de qualsevol monestir era disposar de camps, treballats per pagesos. Un segon aspecte és tenir prats i pastures. Potser d’una manera no tan documentada, però també hem vist que els monestirs volien controlar zones de pastura, on enviar-hi el seu bestiar. Un tercer aspecte era disposar de boscs. Tots els monestirs tenien una zona forestal, més o menys importat. L’interès per tenir boscos era tan gran que si calia pledejaren entre ells (per exemple, el monestir de Camprodon i el de Sant Llorenç prop Bagà). Un quart punt és estar a prop de rius, d’estanys o de la mar. Disposar de zones de pesca era fonamental per a una comunitat religiosa. Una cinquena qualitat és estar a prop d’unes vies de comunicació. No crec que sigui casual la ubicació de molts cenobis en cruïlles o en congostos. Finalment, un sisè aspecte és disposar de pedres, guix, calç i altres productes per a la construcció. Evidentment, per fer la fàbrica d’un monestir devien fer falta moltes pedres i molta calç, com recorda la dotalia del monestir de Cuixà, de l’any 953 (ex calce e lapidibus et lignis). Ja hem vist, a més, l’interès que tenien els cenobis en obtenir sal. A part d’aquests aspectes, un monestir, com a senyor que era, també necessitava gent que treballés les terres, gent que fes activitats mercantils o gent que defensés el seu domini, fet que va motivar que prop dels monestirs es creessin pobles, s’establissin mercats o bé es construïssin castells.

El terme d'Alpicat (o de Vilanova d'Alpicat): un territori amb molta història

Si centrem l’atenció en el terme actual d'Alpicat, podrem aclarir moltes coses sobre la història d’aquest indret. Per això hem de fer una anàlisi de la xarxa de vies que hi ha al voltant de la població, que en molts casos duen al poble. També cal analitzar els límits del terme pobletà. Del primer que ens adonem, quan ho fem, és que gran part de la xarxa de camins que van cap al poble no es creà pas quan es bastí la vilanova. Són vies molt més velles, que només foren lleugerament alterades per la construcció d’aquest lloc habitat. Alhora, també podem pensar que, en gran part, aquests camins s’han mantingut precisament gràcies a l’existència del mateix poble d’Alpicat (o de la Vilanova d’Alpicat). La coincidència de moltes de les vies que surten d’Alpicat amb centuriacions o amb sistemes parcel•laris ortogonals creats en època romana ens permet d’arribar a força conclusions sobre els orígens de la història d’aquest lloc. Una primera conclusió és que és un lloc molt vell, amb una llarga història. A nivell d’hipòtesi de treball, fins i tot podem pensar que segurament arrenca de força abans del moment en què es creà la vilanova: és molt probable que ja existís, com a lloc habitat, possiblement no gaire gran, al llarg de l’alta edat mitjana. En resum: fer mapes i saber-los interpretar ens ajuda a conèixer la història de tot el país o de cadascun dels seus pobles.