Cartografia i història medieval a Catalunya

L'ús del SIG en la cartografia històrica

2010-05-18T11:16:00.000-07:00

Anne K. KNOWLES (ed.), Past Time, Past Place. GIS for History, ESRI Press, Redlands, 2002, 202 pàgs.
Aquest llibre, fet a Estat Units, mostra com els historiadors poden fer ús del SIG (o GIS) per tal de donar una visió diferent del passat. Els temes que hi són tractats, molt diversos i d'èpoques molt variades, ens mostren algunes de les aplicacions del SIG als estudis històrics. Comença amb una introducció de A. K. Knowles sobre Historical GIS. A continuació hi ha dotze estudis monogràfics que serveixen per a mostrar realitats molt diverses: 1. Els mapes històrics en SIG, de D. Rumsey i M. Williams. 2. Els judicis de les bruixes de Salem, de B. C. Ray. 3. Semblances i diferències en l'avantguerra entre el Nord i el Sud dels EUA, amb relació a la Guerra de Secessió americana, de A. C. Sheeban-Dean. 4. Els camps de batalla de la Guerra Civil americana amb SIG, de D. W. Lowe. 5. Immigració, etnicitat i raça a l'àrea metropolitana de Nova York entre l'any 1900 i el 2000, per A. A. Beveridge. 6. Marcar els límits a Filadèlfia, per A. Hillier. 7. Causes del Dust Bowl (amb relació als tornados) de G. Cunfer. 8. Història de l'agricultura amb SIG, per A. W. Pearson i P. Collier. 9. Cartografiar la història de la població britànica, per I. N. Gregory i H. R. Southall. 10. El SIG en arqueologia, per T. M. Harris. 11. Cartografiar el Món Antic, per T. Elliott i R. Talbert. 12. La iniciativa d'un atles cultural electrònic i l'atles de les religions a Nordamèrica.
Aquests treballs ens mostren l'interès d'usar el SIG en les recerques històriques, a l'hora de guardar la informació georeferenciada, a l'hora de modificar-la i a l'hora de fer-la conèixer a tots aquells que estiguin interessats pel nostre passat.

Canvis i continuïtats al llarg de l'alta edad mitjana a ambdós costats de la marca

2009-11-02T07:28:00.000-08:00

Durant els dies 27-29 d'octubre s'ha celebrat a Saragossa el col·loqui internacional Villa3, dedicat a Historia y Arqueología de las sociedades del valle del Ebro (ss. VII-XI), coordinat per Philippe Sénac, de la Universitat de Tolosa 2. En aquest col·loqui s'ha parlat dels canvis esdevinguts a l'inici de l'edat mitjana, arran de l'arribada dels àrabs i berbers a la península Ibèrica, de la fitna de cap a l'any 900 i dels canvis de l'any 1000. També s'ha aprofundit en el coneixement de les continuïtats en l'ús de les vies, dels llocs de poblament, de les monedes (per exemple durant els primers anys de domini islàmic) o de la ceràmica. Al llarg dels tres dies, han parlat J. Justes i J.I. Royo (sobre Jaca), M. Sancho (el jaciment dels Altimiris), J. Bolòs (canvis i continuïtats en l'hàbitat als Pirineus catalans), R. Martí, J. Gibert i C. Folch (excavacions a l'alta edat mitjana, a Catalunya), C. Laliena i J. Ortega (husun a la vall de l'Ebre mitjà), J.A. Gutiérrez (poders locals a Astúries als primers segles medievals), J. Lorenzo (els Banu Qasi), P. Guichard (els canvis entre els segles VIII i IX), A. Canto (història de les monedes a la Marca Superior), C. Domènech (les monedes a Sharq al-Andalus), C. Alòs i R. Solé (Balaguer), M.-B. Mounier (la Rioja), J. Brufal (la taifa de Lleida al segle XI), Y. de Jugnat (viatges a Orient i el Magreb dels lletrats de la Marca Superior al segle XI) i B. Sarr (Granada).

Reconstruir un sector de la ciutat de Lleida als segles XIV i XV

2009-09-02T09:13:00.000-07:00

L'any 2008, va sortir publicat el llibre Dins les muralles de la ciutat. Carrers i oficis a la Lleida dels segles XIV i XV, editat per Pagès editors i l'Ajuntament de Lleida. Amb aquest llibre s'intentava reconstruir un espai urbà i veure qui hi vivia i quins oficis feia la gent que hi tenia la llar. Per aconseguir aquesta finalitat fou molt important la cartografia que havia de permetre, a partir d'allò que ha arribat fins a nosaltres, reconstruir el que hi havia en època medieval. Amb relació a cadascun dels sectors en què fou dividida la ciutat de Lleida que, als darrers segles medievals, restava closa rere les muralles, es va fer un mapa com el que podeu observar en aquest bloc. En aquest plànol s'hi assenyalava la toponímia més important (d'acord amb els documents dels segles estudiats) i també els principals oficis que hi hauríem trobat (cavallers, metges o notaris, mercaders, sabaters i treballadors del cuir, oficis relacionats amb l'alimentació [flequers, hostalers], treballadors dels metalls, eclesiàstics, treballadors del tèxtil, etc.).

Castelló de Farfanya: un castell, una possible sagrera i un torrent

2009-05-24T12:40:00.000-07:00

Durant els dies 21, 22 i 23 de maig s'ha celebrat a Alguaire el VII Congrés sobre Sistemes agraris, organització social i poder local, dedicat a Família pagesa i economia rural i organitzat per Enric Vicedo, Jordi Bolòs i Antonieta Jarne (vegeu: http://www.sistemesagraris.udl.es/VII-FPER/VII-FPER.html). Hi hagué diverses conferències i ponències de Xavier Roigé, Lluís To, M. Àngels Sanllehy, Enric Saguer, Pilar Erdozáin. També es presentaren nombroses comunicacions amb relació a les èpoques medieval, moderna i contemporània. El divendres 22, es va fer una excursió a Castelló de Farfanya, a càrrec d'Ignasi Aldomà i de Jordi Bolòs (i amb la col·laboració d'Imma Sànchez-Boira). Es va visitar aquesta població, que té l'origen a l'edat mitjana. Malgrat que sembli una població castral, quan n'analitzem el parcel·lari actual, veiem la importància que tingué l'església en la seva formació i la possible existència d'una sagrera de trenta passes al voltant del temple de Sant Miquel. Al mateix temps, també ens adonem del pes que va tenir, en l'organització de l'espai pobletà, l'existència del torrent. A partir del nucli inicial, el creixement es va produir amb relació amb unes illes de cases, situades al sud del carrer del Torrent, i amb relació als diversos camins que sortien del nucli urbà. Tota la zona urbanitzada restà closa per uns murs, on s'obriren diversos portals. D'altra banda, per entendre aquesta població, cal conèixer el seu terme, solcat pel Farfanya i irrigat, ja des d'abans de la conquesta comtal, que s'esdevingué vers els anys 1115-1116 (amb relació amb aquest aspecte, podeu consultar el llibre de Carolina Batet; http://arqueopaisatge.blogspot.com/2007_11_01_archive.html).

Els itineraris de Jaume I el Conqueridor

2008-12-03T05:53:00.000-08:00

Durant els dies 1 i 2 de desembre s'ha celebrat a Girona el congrés "Economia rural i articulació urbana. Jaume I, família i cort", organitzat per l'Institut d'Estudis Catalans, amb el patrocini del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. Hi hagué ponències de Gaspar Feliu (sobre l'explotació de la terra), Pere Benito (la senyoria rural), Paul Freedman (la pagesia), Aymat Catafau (els Comtats), Philip Banks (el món urbà), Teresa Vinyoles (la vida quotidiana), Jordi Bolòs (sobre els camins en temps de Jaume I), Mercè Aventín (fires i mercats), Claire Ponsich (Jolánta Arpád), Elisa Varela (les amistançades), Míriam Cabré (els trobadors), Eduard Feliu (la cultura jueva) i Josep. M. Salrach (que féu una valoració del regnat). Ha estat coordinat per M. Teresa Ferrer.
El mapa reflecteix els itineraris del monarca entre els anys 1246 i 1262. S'hi remarquen les vies més transitades.

Topònims i història

2008-10-24T09:58:00.000-07:00

Comparar el que diuen els documents vells, amb els mapes actuals i amb els estudis de toponímia pot permetre d'entendre moltes coses sobre la història de qualsevol territori. Respecte a l'espai representat en aquest mapa, podem contraposar el topònim Cerc, que vol dir "alzina", amb Ortedó (o Artedó), que té també el significat d'indret on hi ha alzines. El primer topònim és romànic i el segon és preromà. En el moment en què es van crear aquests dos establiments humans, plausiblement a l'alta edat mitjana, la comunitat que vivia en el primer lloc, a Cerc, devia parlar un llatí vulgar (que poc després esdevingué català), mentre la segona comunitat, situada en un indret una mica més alt, parlava encara una llengua preromana.

Mapes sobre l'evolució dels límits del bisbat de Lleida (segles XII-XX)

2008-09-10T08:29:00.000-07:00

Jordi BOLÒS - Joan Ramon PIQUÉ, "El bisbat de Lleida: un territori i unes institucions", Arrels Cristianes, vol. I: Temps de forja. Els inicis i l'alta edat mitjana. Segles V-XII, Pagès editors - Bisbat de Lleida, Lleida, 2008, pàgs. 249-266.
Acaba de sortir publicat el volum I d'Arrels Cristianes, amb nombrosos treballs dedicats a l'estudi del bisbat de Lleida als segles V-XII.

Representar la conquesta de la plana de Lleida (1149)

2008-04-27T11:18:00.000-07:00

Quan fem un mapa històric, hem de preocupar-nos que les persones que l'observen vegin allò que és més important. Per això, crec que, moltes vegades, les corbes de nivell no són indispensables i que, fins i tot, poden ésser un destorb amb vista a la comprensió d'altres realitats més importants. En aquest cas, en fer aquest mapa que il·lustra la conquesta de la plana de Lleida, l'any 1149, vaig preferir cridar l'atenció, en primer lloc, en el procés d'ocupació del territori (de més fosc a més clar). Les diferents etapes resten reflectides com si fossin corbes de nivell. D'altra banda, les sagetes ens mostren el recorregut dels diversos exèrcits conqueridors. Finalment, els punts de diversos colors ens situen la ublicació dels castells islàmics (en verd) o comtals (en vermell).

El terme de Torrefarrera (Segrià) en una perspectiva de llarga durada

2008-03-16T05:55:00.000-07:00

Durant els dies 13-15 de març s'ha celebrat a Còrdova el XII Congreso de Historia Agraria. A la primera sessió, es va presentar la comunicació: Jordi BOLÒS - Enric VICEDO, Las etapas de la construcción del territorio en Cataluña. Torrefarrera y la Cataluña occidental, siglos VII a XX. Amb relació a l'època medieval o amb l'arqueologia del paisatge, podem assenyalar les comunicacions de Paula Ballesteros, Pere Benito, Lídia Donat, Adam Franklin-Lyons, Rosa Lluch, etc. Podem destacar també el taller: Turismo, paisaje y patrimonio histórico rural, coordinat per Rafael Mata.

Els camins actuals i els camins vells. El Camí de Sant Jaume

2008-02-07T09:42:00.000-08:00

S'han publicat les actes del congrés celebrat l'any 2003 i dedicat al camí de Sant Jaume a Catalunya. Hi he publicat l'estudi: J. Bolòs, "Nous mètodes per a conèixer els camins medeievals: la xarxa de vies a la Catalunya central", El camí de Sant Jaume i Catalunya. Actes del Congrés Internacional celebrat a Barcelona, Cervera i Lleida, els dies 16, 17 i 18 d'octubre de 2003, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2007, pàgs. 49-60. També inclou altres treballs de S. Claramunt, G. Cherubini, K. Herbers, P. Bertran, M. T. Ferrer, J. Hernando, N. Jaspert, J. Massip, P. Benito, S. Fossati, A. Monlleó, J. Mutgé, F. X. Rivera, R. Salicrú, P. Verdés, etc.

Santa Llocaia de Cornellana (Alt Urgell): un indret amb molta història

2008-01-02T02:07:00.000-08:00

Al territori de l'actic comtat d'Urgell, hi ha diversos indrets que reben el nom Cornellana. Anem-nos-en a Bellestar, a ponent de la Seu d’Urgell. A l’est de Ballestar i a tocar d’aquest poble, hi ha un indret que, segons el mapa actual de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, fet a escala 1:5.000, rep el nom de Camps de Cordellana (sic); a l’oest i també a tocar, hi ha un altre zona conreada que rep el nom de Camps de Cal Llocaia. L’origen d’aquests noms s’entenen més bé si sabem que, segons un document del 862, hi hagué una església de Santa Llocaia de Cornellana, la qual aquests dos topònims ens permeten de situar-la amb força precisió. Un altre element que ens assenyala l’antiguitat d’aquest indret és que el camí que hi duu coincideixi amb l’orientació de la centuriació que existí en aquesta zona de l’Urgellet. Aquesta realitat ens porta a pensar en una villa que encara existia a la baixa romanitat i que es va cristianitzar (s’hi edificà una església dedicada a Santa Llocaia); potser és un cas semblant al que trobem a la Vil•la Fortunatus (Baix Cinca) i en d’altres llocs. En aquest indret, o molt a prop, es degué edificar a l'alta edat mitjana un nucli de població, potser a Bellestar mateix o, més aviat, a les seves rodalies immediates. Tal com demostra la pervivència de la via d’època romana, degué ésser un lloc habitat d’una manera permanent al llarg de tota l’alta edat mitjana. Els mapes, els documents escrits i els estudis del paisatge ens permeten d'entendre la història de moltes contrades del nostre país.

Mapes, pantalles interactives i el nou Museu de Lleida

2007-12-01T11:30:00.000-08:00

El dia 30 de novembre de 2007 s'ha inaugurat el Museu de Lleida. L'exposició permanent d'aquest museu mostra un miler d'objectes i com diu el plànol guia del museu "convida el visitant a un viatge per la història i el patrimoni d'un ampli territori que té en la ciutat de Lleida la seva capital natural." També diu aquest text "el Museu esdevé un espai participatiu i de diàleg que, mitjançant una museografia interactiva i didàctica permet reviure el passat, gaudir del present i projectar-se cap al futur." En aquest sentit, cridem d'una manera especial l'atenció sobre diverses pantalles interactives que, mitjançant textos, mapes, plànols i fotografies, ens endinsen, per exemple, en el procés de conquesta i repoblació de les terres de Lleida al segle XII, al bisbat de Lleida a la baixa edat mitjana, als oficis i als carrers de la ciutat de Lleida a la fi dels segles medievals, a la Seu Vella en època romànica i gòtica, a la Lleida del Renaixement, etc. Al costat de l'excel·lència de l'edifici i de la bellesa dels objectes exposats, aquests interactius ens fan notar que el Museu de Lleida és un museu del segle XXI.
El mapa annex representa el bisbat de Lleida a la fi de l'edat mitjana (segles XII-XV).

Els monestirs benedictins i el paisatge a l'edat mitjana

2007-11-05T04:04:00.000-08:00

B. K. Roberts va publicar, l’any 1987, un esquema on plantejava les qualitats intrínseques i extrínseques d’un poble. Amb poques variacions, podríem aplicar aquest model a un monestir o a una col•legiata. Entre les qualitats intrínseques hi ha disposar d’aigua, ésser edificat en un lloc mínimament pla, assolellat i no gaire humit o fred, ésser accessible i defensable (cosa de vegades contradictòria), tenir a prop un indret on es fessin activitats industrials o d’extracció i, finalment, posseir unes qualitats culturals. Entre aquestes qualitats culturals podem esmentar un lligam amb el passat, fet, que com hem vist més amunt, existia amb relació a molts monestirs. Potser, però, ens interessen més les qualitats extrínseques. Un primer punt és tenir unes terres de conreu. En principi, el primer desig de qualsevol monestir era disposar de camps, treballats per pagesos. Un segon aspecte és tenir prats i pastures. Potser d’una manera no tan documentada, però també hem vist que els monestirs volien controlar zones de pastura, on enviar-hi el seu bestiar. Un tercer aspecte era disposar de boscs. Tots els monestirs tenien una zona forestal, més o menys importat. L’interès per tenir boscos era tan gran que si calia pledejaren entre ells (per exemple, el monestir de Camprodon i el de Sant Llorenç prop Bagà). Un quart punt és estar a prop de rius, d’estanys o de la mar. Disposar de zones de pesca era fonamental per a una comunitat religiosa. Una cinquena qualitat és estar a prop d’unes vies de comunicació. No crec que sigui casual la ubicació de molts cenobis en cruïlles o en congostos. Finalment, un sisè aspecte és disposar de pedres, guix, calç i altres productes per a la construcció. Evidentment, per fer la fàbrica d’un monestir devien fer falta moltes pedres i molta calç, com recorda la dotalia del monestir de Cuixà, de l’any 953 (ex calce e lapidibus et lignis). Ja hem vist, a més, l’interès que tenien els cenobis en obtenir sal. A part d’aquests aspectes, un monestir, com a senyor que era, també necessitava gent que treballés les terres, gent que fes activitats mercantils o gent que defensés el seu domini, fet que va motivar que prop dels monestirs es creessin pobles, s’establissin mercats o bé es construïssin castells.

El terme d'Alpicat (o de Vilanova d'Alpicat): un territori amb molta història

2007-10-08T10:56:00.000-07:00

Si centrem l’atenció en el terme actual d'Alpicat, podrem aclarir moltes coses sobre la història d’aquest indret. Per això hem de fer una anàlisi de la xarxa de vies que hi ha al voltant de la població, que en molts casos duen al poble. També cal analitzar els límits del terme pobletà. Del primer que ens adonem, quan ho fem, és que gran part de la xarxa de camins que van cap al poble no es creà pas quan es bastí la vilanova. Són vies molt més velles, que només foren lleugerament alterades per la construcció d’aquest lloc habitat. Alhora, també podem pensar que, en gran part, aquests camins s’han mantingut precisament gràcies a l’existència del mateix poble d’Alpicat (o de la Vilanova d’Alpicat). La coincidència de moltes de les vies que surten d’Alpicat amb centuriacions o amb sistemes parcel•laris ortogonals creats en època romana ens permet d’arribar a força conclusions sobre els orígens de la història d’aquest lloc. Una primera conclusió és que és un lloc molt vell, amb una llarga història. A nivell d’hipòtesi de treball, fins i tot podem pensar que segurament arrenca de força abans del moment en què es creà la vilanova: és molt probable que ja existís, com a lloc habitat, possiblement no gaire gran, al llarg de l’alta edat mitjana. En resum: fer mapes i saber-los interpretar ens ajuda a conèixer la història de tot el país o de cadascun dels seus pobles.

Senyors i castells a la Cerdanya i el Conflent

2007-09-25T07:59:00.000-07:00

En aquest mapa hem diferenciat amb un signe diferent quatre tipus de fortificacions, d’acord amb la seva cronologia.
1. Hem representat amb un quadrat vermell les construccions datades abans de l’any 1000. Generalment corresponen a construccions de tradició altmedieval, fetes per les autoritats públiques per a defensar un camí, una frontera o per a fer de refugi dels habitats d’una vall o d’una demarcació.
2. Els castells que es poden datar al segle XI (representats amb una rodona negra i groga), en general, són castells que reflecteixen la primera feudalització i són possessió dels comtes o de les principals famílies que prengueren el poder en aquest moment. El nombre de castells datats en aquest segle és força reduït.
3. Les fortificacions del segle XII són representades amb un quadrat blau. Al segle XII, el rei va fortificar el límit nord dels seus dominis i féu el castell de Puigbalador (Capcir). Alhora, el mateix rei, el bisbe d’Urgell o alguns senyors locals cerdans edificaren castells com els de Montellà, de Sant Romà, de Querol i feren les forces de Naüja o de Ro o bé, ja al Conflent occidental, hom edificà el castell de Mosset, la torre de Mascardà, la força de Fullà, el casal dels Serrabou i el castell de Pi, al peu del Canigó.
4. Les fortificacions del segle XIII (o les de datació més tardana o indeterminada) són representades al mapa amb un cercle gris. Gran part de les construccions tingudes pels senyors locals han d’ésser datades en aquest moment tardà.
Com he repetit moltes vegades, fer mapes ens permet d'entendre més bé el passat.

Dominis monàstics, economia i cartografia

2007-07-17T08:58:00.000-07:00

L’estudi dels dominis cistercencs, en molts països, té una llarga història. Només com a exemple, podem fer esment del treball de David Williams sobre els dominis cistercencs a Gal·les. No sols va cartografiar els dominis, ans també els diferents elements de llur economia, com molins d’aigua, molins drapers i de vent, drets de pesca, rescloses, drets de mercat i de fira, possessió de carbó, plom, plata i ferro, etc. També hi són situades la majoria de les granges gal·leses. En relació a la Península Ibèrica, podem fer esment del treball de J. Pérez-Embid, on es fa un notable esforç de cartografiar els dominis de les abadies cistercenques de Castella i de Lleó. Pel que fa a Catalunya, els estudis d’Altisent, de Santacana, de Fort i Cogul, de Carreras o de Papell han permès de reconstruir els dominis de les abadies de Poblet i de Santes Creus amb força precisió.
Mapa i text trets de: J. Bolòs, "La implantació del Cister al territori: la formació del patrimoni i la transformació del paisatge", Actes del primer curs-simposi sobre el monaquisme cistercenc. El Cister: poder i espiritualitat (1150-1250), Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, Santes Creus, 2005 [2006], pàgs. 35-68.

Coves, esplugues i balmes: cases, vilatges, abadies, esglésies, ermitatges i castells

2007-07-07T10:05:00.000-07:00

Durant els dies 30 de juny i 1 de juliol s'ha celebrat el tercer col·loqui pluridisciplinari de Saint Martin le Vieil, poble situat a prop de Carcassona, sota la presidència de Monique Bourin, dedicat a Habitat troglodytique et sites rupestres au moyen âge. He presentat una ponència dedicada a "Grottes habitées, ermitages troglodytiques et châteaux bâtis dans des grottes et des abris sous roches en Catalogne, durant le Moyen Âge". Adjunto el mapa que acompanyava l'exposició.

Fer mapes d'època carolíngia per conèixer com era el paisatge

2007-06-04T01:13:00.000-07:00

Fer mapes d'època carolíngia, traslladar sobre mapes allò que ens diuen els documents escrits, és una de les millors maneres que tenim per saber com era el país fa més de 1000 anys.

Vegeu: Jordi BOLÒS - Víctor HURTADO, Atles del comtat de Manresa (798-993), Rafael Dalmay Editor, Barcelona, 2004.

Jordi BOLÒS, "Com era el Moianès fa més de mil anys", Modilianum. Revista d'Estudis Moianesos, 34, 2006, pàgs. 7-20 (487-500).

Besalú: la capital d'un comtat medieval

2007-06-02T11:01:00.000-07:00

A Besalú, població que fins a l’any 1111 fou la capital d’un comtat, trobem nombrosos focus generadors: el castell (que era al turó de Santa Maria), potser la Força (al costat est d’aquest turó), l’església parroquial de Sant Vicenç, el mercat (situat al sud del castell), el monestir benedictí de Sant Pere, segurament la canònica de Sant Genís i Sant Miquel, i potser encara, més tardanament, el pont. Fer ús dels mapes actuals i interpretar-los en funció del que diuen els documents escrits és fonamental per tal de poder arribar a entendre com es crearen les poblacions. De vegades, quan hi ha hagut molts canvis, aquesta interpretació pot ésser difícil, tanmateix, la cartografia, és una font que fins ara ha estat massa menystinguda.

Montblanc: una vilanova medieval

2007-05-31T09:38:00.000-07:00

Tot i que Montblanc es construí al costat d’un turó on s’alçava un castell, no és pas un exemple clar d’encastellament. Montblanc, l’actual capital de la Conca de Barberà, fou una població creada de bell nou en època medieval. Al segle XII, el rei catalano-aragonès Alfons I tenia interès de crear una vilanova a l’extrem sud-est de la Conca de Barberà, probablement per augmentar el poder en aquesta comarca situada entre Tarragona i Lleida. Després d’un intent frustat, l’any 1163 es constituí la població nova (populatione). Montblanc era situat a la confluència de les vies que anaven cap a Barcelona, Lleida i Tarragona. Fixem-nos en la distribució urbanística de la part més vella. Segurament el nucli original s’organitzà al llarg d’un carrer, el Carrer Major, a la falda del turó del castell per la banda nord-est. Aviat va esdevenir, però, una població complexa i gran. Es creà un mercadal, al sud de l’església de Santa Maria, a l’altra banda d’un torrent que limitava la població en aquest sector meridional. La plaça del Mercadal, situada inicialment extramurs, va ésser el focus que portà, en una segona etapa, a la creació de l’anomenada vilanova del Mercadal. Aviat també es començaren a edificar habitatges al voltant de l’església de Sant Miquel –a l’est del mercadal–, on s’instal·là el call jueu. Al segle XIV, tot aquest espai restà tancat dins d’un recinte ampli de muralles, que, amb poques variacions, ha arribat fins a l’actualitat. Montblanc és un magnífic testimoni de població creada en època medieval, que arribà a ésser una de les ciutats importants de Catalunya.

Un atles francès fet amb cura

2007-05-29T10:23:00.000-07:00

Olivier GUYOTJEANNIN, Atlas de l'histoire de France. La France médiévale, IXe-XVe siècle, Éditions Autrement, París, 2005, 103 pàgs. Cartografia de Guillaume Balavoine.

Atles format per més de cent mapes en color. En cada pàgina hi sol haver un mapa i uns textos. Els mapes són fets amb colors suaus, però ben contrastats. Els límits són precisos. Hi ha molts mapes -de temàtica econòmica, però també política- amb nombroses petites esferes de mides diverses que ens mostren realitats que es poden quantificar. S'hi tracten tots els temes (política, administració, societat rural i urbana, economia, paisatge, església, etc.). Al marge, però dins del mapa, en lletra petita, s'assenyala l'obra (en general un article o un llibre) de la qual s'ha tret la informació. Tot i ésser un atles adreçat a un públic ampli, és una obra feta amb molta cura, tant pel que fa als continguts, com pel que fa a l'aspecte gràfic.

Vila-sacra: una imatge val més que mil paraules

2007-05-25T06:51:00.000-07:00

Els límits del poble empordanès de Vila-sacra tenen molts segles. Llur origen, com a forma del paisatge (no com a límit pobletà), cal cercar-lo en l’època romana. Hem d’anar, per tant, amb compte, ja que això no ens pot pas portar a afirmar que aquest terme pobletà ja existís en època romana. Sí, però, que ja l’hauríem trobat abans de l’any 1000, almenys en època carolíngia, quan la documentació ens parla d’una vil·la (precedent del poble de l’època feudal) o d’una parròquia. Fixem-nos, però, en aquests límits perquè ens aclareixen moltes coses i alhora ens plantegen molts problemes. Si superposem la trama dels limites de la centuriació, ben estudiada pels romanistes, amb els límits actuals, tenim la sorpresa de veure que tres dels quatre costats del terme coincideixen gairebé d’una manera exacta amb limites romans (el quart, el nord-oest, és el Manol). Això fa que el terme actual correspongui gairebé exactament a dotze centúries d’uns 710 m de costat. Com hem assenyat diverses vegades, els mapes, si els sabem llegir, ens poden ensenyar moltes coses sobre les continuïtats i els canvis que s'esdevingueren al llarg de la "fosca" alta edat mitjana. La primera versió d'aquest mapa fou publicada a Vic, l'any 1999.

Ripoll: al voltant del monestir i del mercat

2007-05-18T03:10:00.000-07:00

Ripoll ja durant la més vella edat mitjana tenia el paper de lloc central. Aquesta funció restà refermada en edificar-s'hi un important monestir creat per la família comtal. Ripoll és un magnífic exemple de població polifocal: un nucli es creà entorn de Sant Ot, un altre entorn del mercat i un altre prop del monestir i de l’església parroquial de Sant Pere. Diverses illes de cases ompliren l'espai que hi havia entre l'abadia i els seus horts i jardins i la zona del mercat primitiu i de l'església de Sant Ot. No fou fins al final de l’edat mitjana quan tots aquests sectors restaren closos per unes muralles, que podem descobrir en molts trams. Malgrat les destrucions provocades per les guerres dels segles moderns, encara es pot reconstruir part del parcel·lari medieval, gràcies a la interpretació dels mapes i plans actuals.

El naixement de la vila-mercat d'Igualada

2007-05-08T11:21:00.000-07:00

El plànol d’Igualada (Anoia) ens mostra una realitat complexa. És un lloc central dins la Conca d’Òdena, situat en una cruïlla de camins. El nom Aqualata ja és esmentat en un document de l’any 976. D’ençà del 1003, es menciona l’església de Santa Maria (que fou consagrada el 1059 i el 1087). El 1165, trobem un esment de la vila d’Igualada i el 1196 ja s’esmenta el mercadal, lloc on es devia celebrar el mercat. Al segle XIII, Igualada rep diversos privilegis (el anys 1291 i el 1293) dels reis catalanoaragonesos. L’any 1367 sembla que es va construir un nou clos de muralles que tancava el raval de Capdevila. Al segle XV (documentat els anys 1438 i 1463) es féu un nou recinte de muralles.

Un plànol actual ens pot permetre d’interpretar aquestes dades documentals en relació als testimonis parcel·laris que han arribat fins a l’actualitat. D’acord amb el que veiem, hem de pensar que el nucli original fou una sagrera, situada al costat d’una cruïlla de camins. En una segona etapa el creixement, es produí un desenvolupament en relació a diverses places o espais on es feien activitats mercantils (Plaça Vella). Al segle XIV, l'existència de la Plaça Nova i de la plaça del Blat motivaren un creixement cap a l’oest. Al carrer de l’Argent trobem un parcel·lari regular que recorda el que trobem en algunes vilanoves. Les muralles del segle XV van permetre d’organitzar i edificar uns nous carrers.

Cartografiar una ciutat medieval

2007-05-08T06:48:00.000-07:00

Philippe LORENTZ - Dany SANDRON, Atlas de Paris au Moyen âge. Espace urbain, habitat, société, religion, lieux de pouvoir, Parigramme, París, 2006, 237 pàgs.

Dotzenes de magnífics mapes i plànols moderns, acompanyen un text acurat, una bones fotografies i nombroses imatges de mapes antics, de manuscrits i de retaules. Reconstrució de com era una gran ciutat a l'edat mitjana. Aquest volum ens fa adonar de la importància de la cartografia ben feta.

Índex: Introducció. 1. La ciutat que nasqué del riu. 2. L'expansió urbana. 3. Els ravals i les rodalies de París. 4. Els parisencs. 5. París capital reial. 6. La vida espiritual. 7. Ensenyar i socórrer. 8. Administració i societat. Conclusió.

La vilanova de Sant Joan de les Abadesses: vuit segles d'història

2007-04-18T07:29:00.000-07:00

Un gran monestir era un senyor molt important. L’abat, com si fos un senyor laic, podia fer bastir una vilanova al costat de l'abadia. L’any 1243, l’abat del monestir de Sant Joan va concedir als habitants de la vila de Sant Joan de las Abadesses una carta de franquesa, en el moment en què la població era proveïda de murs i valls (“noviter ista villa fuit muris et vallibus munita”). Potser uns anys abans ja s’havia començat a edificar la vilanova que ara encara podem veure, molt poc canviada, a tocar de l’abadia. Actualment podem distingir al nord de la Plaça Major, diverses illes de cases que s’organitzen a les dues bandes del carrer de Corriols. Ens podem aturar un moment en les característiques d’aquest urbanisme que ha restat ben fossilitzat al llarg dels segles. Els carrers fan una mica menys de 4 m d’ample. Les illes de cases poden fer uns 70 m de llarg per uns 10 a 16 m d’ample. A l’est, entre els carrers de Corriols i dels Tints, trobem vuit illes de cases; a l’oest del carrer de Corriols, n’hi ha set més. És una magnífica mostra d'una vilanova medieval. Gràcies a la realització d'un plànol, podem valorar el fet que al llarg de tants segles el parcel·lari hagi canviat tan poc.

Verdú (Urgell): una vilanova castral de la Catalunya Nova

2007-04-14T09:34:00.000-07:00

A Verdú (Urgell) trobem un molt bon exemple de població nova arredossada al costat d’un castell. La senyora del castell –Berenguera de Cervera– és qui, l’any 1184, decidí que es construís la població davant de la seva residència (faciatis villam et mutetis in plano ante castello cum vallis et muris). En principi aquest fet havia de suposar un procés d’encastellament, amb el corresponent abandonament dels poblets o vilars de les rodalies. L’organització del poble en set carrers, quatre d’orientats de nord a sud i tres de transversals no és perfecta, però és prou regular; segurament reflecteix diverses etapes de creixement. Els mapes són la millor manera d'entendre el paisatge històric. A més, és important que els plànols i els mapes siguin clars i estèticament atractius. La cartografia històrica actual (que podem veure representada en nombrosos atles anglesos, francesos, alemanys, etc. publicats recentment) és bona si aconsegueix la conjunció d'aquestes tres qualitats bàsiques: informació, claredat i ésser ben dissenyats.

Vilagrassa (Urgell): una magnífica vilanova medieval

2007-04-14T04:24:00.000-07:00

Vilagrassa, població de la comarca d'Urgell, l’any 1185 va rebre una carta de població del rei Alfons I de Catalunya-Aragó i fou considerada nova populatione, que havia d’ésser formada de domos et ortos, de cases i d'horts. Si veiem el seu parcel·lari actual, ens adonem que s’organitzà bàsicament al llarg d’un antic camí. Encara actualment es poden reconstruir amb facilitat les formes i les mides de les parcel·les originals en el parcel·lari actual. Poder disposar de plànols detallats i precisos ens permet de conèixer les característiques del parcel·lari medieval i ens permet d'adonar-nos que moltes de les cases dels pobles actuals ocupen el mateix terreny que les parcel·les creades a l'edat mitjana, en aquest cas al segle XII. Podem afirmar també que fer mapes és una de les millors maneres de reconstruir i de descobrir realitats del paisatge pretèrit.

Santa Coloma de Queralt: la importància de fer plànols

2007-03-18T04:08:00.000-07:00

Trobem un cas paradigmàtic de l’interès que pot tenir estudiar l’espai pobletà mitjançant la realització de plànols en l’anàlisi de la població de Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà). L’estudi del seu parcel·lari ens permet de reconstruir la seva història “com un llibre obert”. Descobrim la creació de cases al voltant de l’església, que donà nom a la població (i que segurament ja existia des de molt abans de l’any 1000), la creació d’habitatges entorn del castell, la creació d’un conjunt de cases al voltant de la casa del castlà, l’aparició d’una vilanova i el tancament de tot això rere unes muralles. Cal conservar el parcel·lari d’aquesta població com a un element patrimonial molt notable. I això mateix ho podem afirmar amb relació a moltes, moltíssimes, altres poblacions de tot Catalunya.

Fer mapes per conèixer el paisatge històric

2007-03-12T11:21:00.000-07:00

Durant la realització de l’Atles del comtat d’Urgell (v788-993), Barcelona, 2006, hem descobert alguns testimonis en el paisatge que envolta Solsona que poden representar un canvi important en el coneixement que tenim de la història d’aquesta població. La documentació escrita permet de saber poques coses sobre els primers segles de la història medieval de Solsona. De fet, hi ha una sèrie de dades que fan pensar que Solsona era una població amb una llarga història i amb un paper de lloc central notable i evident. A més, malgrat la pobresa de les fonts escrites, difícilment podem creure que a l’alta edat mitjana no hi visqués gairebé ningú durant gaire temps. L’aplicació dels mètodes de treball dels estudis d’arqueologia del paisatge ens han permès, però, d’anar molt més lluny. Si traslladem sobre un mapa la informació que ens donen els documents escrits i fem una anàlisi d’allò que hi veiem, ens adonem que les pervivències que podem descobrir sense gaire dificultat, d’una banda, reflecteixen la importància de Solsona i, de l’altra, ens mostren l’existència d’unes notables continuïtats que només podem justificar si pensem en una certa població, fins i tot en els moments més difícils del pas de l’època de domini islàmic a l’època comtal.

Cartografia i món urbà

2005-02-08T10:45:00.000-08:00

La cartografia històrica de les ciutats catalanes ha canviat molt aquests darrers anys. Pel que fa a Barcelona, cal citar en primer lloc l’obra d’A. Garcia i Espuche i de M. Guàrdia, Espai i societat a la Barcelona pre-industrial (1986), que conté 89 làmines, la major part de les quals mapes i plànols. També podem esmentar els diferents mapes, relacionats amb aquesta ciutat, editats a la Història de Barcelona, d’Enciclopèdia Catalana, a part de molts altres mapes publicats en diversos llibres i articles. Per exemple el llibre de S. Bensch, Barcelona i els seus dirigents, 1096-1291 (2000).
Pel que fa a Girona, els avanços han estat importants. S'ha fet un esforç notable per cartografiar la història de la ciutat, alhora que es feia un estudi de la documentació escrita. Podem esmentar els llibrets acurats de J. Canal, E. Canal, J. M. Nolla i J. Sagrera, publicats per l’ajuntament d’aquesta ciutat, d’una manera especial el tercer, dedicat a reconstruir La ciutat de Girona en la 1ª meitat del segle XIV (1998). Tampoc podem oblidar els treballs de Ch. Guilleré, que sempre inclouen mapes.
Pel que fa a Lleida, tenen molt mèrit els mapes publicats per J. Lladonosa, entre els anys 1961 i 1978, on s’intentava de reconstruir l’urbanisme de les diverses parròquies lleidatanes. Darrerament hem continuat fent recerques sobre l'urbanisme de la ciutat (vegeu mapa annex).
Altres ciutats o viles de les que tenim mapes en què s’intenta de fer una reconstrucció del seu urbanisme són Tarragona, Vic, Perpinyà, Olot, Tortosa, Manresa, Fraga, Balaguer, Montblanc, Reus, Sabadell, etc. Mereix un esment especial el treball que feren M. Riu i M. Segret en relació amb la vila de Sant Llorenç de Morunys, publicat l’any 1969. A partir d’un capbreu, feren una detallada reconstrucció del parcel·lari d’aquesta vila del Solsonès.

Lleida al segle XV

El mapa mostra la creació d'un paisatge

2005-02-06T03:30:00.000-08:00

Si veiem detingudament els ortofotomapes actuals, ens adonem que a la plana de Vic han perdurat nombrosos testimonis de formes el·líptiques o gairebé circulars que han restat fossilitzades en els límits de les parcel·les actuals dels camps. Aquesta realitat, d’acord amb els estudis fets fins ara, ens pot permetre de pensar que es tracta de formes nascudes arran d’un procés de rompuda i de desforestació del territori. Aquestes formes són molt semblants a d’altres que s’han trobat en altres països de l’Europa occidental. Immediatament, però, ens hem de plantejar el problema de la datació d’aquestes realitats. Per intentar datar aquests límits podem seguir diversos camins. Podem establir relacions amb elements del paisatge anteriors ben datats (com les centuriacions) o bé podem establir nexes amb els elements que generaren aquests espais (per exemple, les vil·les carolíngies). En darrer lloc, si és possible, hem d’establir si hi ha elements posteriors (com els masos creats a l'edat mitjana central) que transformin l’element del paisatge arqueològic –una forma el·líptica o quasi circular fossilitzada en el parcel·lari– que volem datar.

Creació d'un paisatge medieval

Cartografia i història del paisatge

2005-02-02T07:24:00.000-08:00

Cartografia i paisatge històric

Una de les disciplines històriques en què l’ús de la cartografia és més important és l’estudi del paisatge arqueológic, de l’organització del territori (vegeu web: http://paisatgecat.blogspot.com). És també una de les línies de treball més recents. En aquest cas els mapes no tenen només un paper complementari, sinó que gairebé sempre adquireixen un paper fonamental i esdevenen una font indispensable per a conèixer el paisatge històric.
L’any 1955, el professor W. G. Hoskins escrivia: “el paisatge anglès per ell mateix, per a aquells que saben llegir-lo, és el document històric més ric que posseïm”. Sense l’ajuda dels mapes aquesta feina de llegir el paisatge seria molt feixuga, gairebé impossible. En un llibret seu publicat l’any 1967, titulat Fieldwork in Local History, que és en realitat un manual per a introduir el lector a l’estudi dels temes d’història del paisatge, hi ha vuit mapes molt ben triats que ens mostren la importància de la cartografia. El llibre de M. Aston Interpreting the Landscape, de l’any 1985, veritable manual que ens permet d’endinsar-nos en les recerques sobre l’arqueologia del paisatge, inclou 94 il·lustracions, la gran majoria de les quals mapes o fotografies aèries. Si ens fixem en quin són els principals camps tractats, veurem la importància i la necessitat de la cartografia històrica com a suport per a entendre la història del paisatge arqueològic. Altres recerques d’estudiosos del paisatge anglès ens mostren la valoració dels mapes; fixem-nos en els treballs de D. Hooke, de B. Roberts, J. Bond, C. Lewis, etc.
Les recerques arqueomorfològiques a França tenen l’origen en els treballs fets per G. Chouquer i F. Favory sobre els paisatges romans, solcats pels límits de les centúries. Evidentment, el mapa i la fotografia aèria són les eines fonamentals per a l’estudi d’aquests paisatges, romputs i treballats pels nostres avantpassats. La metodologia aplicada també es pot fer servir a l’hora d’estudiar els paisatges medievals. D’altra banda, en fer aquesta mena d’estudis, cal tenir present la llarga durada, on els límits cronològics establerts pel costum —per exemple en relació amb l’edat mitjana— poden esdevenir fútils i àdhuc entorpidors del coneixement. Trobem alguns treballs molt remarcables als tres volums de Les formes du paysage, editats sota la direcció de G. Chouquer. Uns mapes acurats en són un complement imprescindible.
En fer els Atles dels comtats de la Catalunya carolíngia hem cregut indispensable incloure alguns mapes sobre l’evolució del paisatge. En el mapa adjunt (J. Bolòs – V. Hurtado, Atles del comtat de Manresa (798-993), Dalmau Editor, Barcelona, 2004, pàg. 51), relacionem les vies, les centúries romanes i els llocs de poblament. Aquesta possibilitat de relacionar les diverses realitats sobre un paper, un mapa, ens pot permetre d’entendre més bé com es va organitzar i com va evolucionar aquest territori al llarg de l’alta edat mitjana.

2005-02-01T02:33:00.000-08:00

Portada del llibre Cartografia i història medieval

Un llibre sobre cartografia històrica

2005-02-01T01:14:00.000-08:00

Jordi Bolòs, Cartografia i història medieval, Institut d'Estudis Ilerdencs, Lleida, 2001

Índex del volum:

Presentació
1. Cartografia i cartografia històrica
Breu història de la cartografia
La cartografia històrica fins al segle XIX
La cartografia histròrica actualment
La cartografia històrica a Catalunya i a la resta de Països Catalans
Conclusions
2. Mapes polítics: límits, dominis, guerres. Mapes i història religiosa
Gairebé tot té uns límits
Batalles i campanyes militars
Límits i dominis de l'Església: bisbats, parròquies i comunitats religioses
Conclusions
3. Mapes de poblament. Economia i societat. Ciutat i urbanismer
Mapes econòmics i socials als atles històrics
Poblament
Economia
Societat rural i urbana
Urbanisme
Conclusions
4. Mapes i paisatge rural
Introducció
Elements del paisatge
Tipus de pobles
Formes de poblament
Pobles abandonats i canvis en el poblament
Camps i parcel·les
Boscs i aiguamolls
Vies i sèquies. Sistemes hidràulics
Altres elements: molins i fargues
Conclusions
5. Mapes i història de la cultura. Art. Toponímia
Introducció
Cartografia històrica i història de l'art
Cartografia històrica i història de la cultura
Cartografia i toponímia històrica
Conclusions
6. Com fer un mapa
Introducció
Tipus de mapes
Problemes a l'hora de triar la informació
Com hem de representar la informació
Escales, orientació, coordenades i corbes de nivell
Lletres, signes i colors
Conclusions: alguns consells pràctics
Bibliografia